EL VAPOR GÀLLEGO: UN VIATGE PER L’EBRE AL 1868. (segona part)

D’aquesta part del text vull destacar:

1. De les rescloses anomenades a l’article, les de Baños, Chiprana, la Magdalena i Mequinensa, quedaren al fons del pantà de Mequinensa.
2. Sobta la referència que es fa al “...carbón espanyol prodcedente de las minas de Herbes (Maestrazgo), de excelente calidad, que consumimos durante todo el viaje con buen éxito” Sobta, ja que estem a una conca minera, la de Mequinensa –Seròs que serà d’enorme importància en temps propers. Així la “Carbonífera de Seròs” es fundava al 1862 i les primeres concessions mineres importants son dels primers anys dels seixanta.
3. La referencia que es fa al “Caserio de Arcos”: “...depósito y embarcaderos de los abundantísimos granos de los Monegros (provincia de Zaragoza), de suerte, que a veces se reunen en dicho punto más de doscientos carros”
4. El viatge de pujada des de Tortosa a Escatrón, dura dos dies: el 19 i 20 de maig de 1968 (de les 8:00 h del 19 a ven entrada la tarda del 20). Es va fer escala i pernoctació a Flix.

EL VAPOR GÀLLEGO: UN VIATGE PER L’EBRE AL 1868. (primera part)

Al març de 1858, la “Real Compañía de Canalización del Ebro” aconseguiria deixar obert i navegable el tram de l’Ebre que va des de Sant Carles de la Ràpita fins Escatrón. En total, uns 257 km.

Aquesta fita coincidí amb una greu crisi financera de la “Compañia” que l’impedí realitzar les tècnicament complicades i costoses obres per unir Escatrón amb Zaragoza.

La “Companyia”, comença a les hores, a intentar per una banda desfer-se de l’obligació de canalitzar el tram Escatrón –Zaragoza i per altra renegociar amb el Govern de torn, el sistema de pagament de les subvencions que tenia que rebre. Tot plegat, el que es pretenia era canviar la Llei de concessió.

No serà fins el 5 de juliol de 1867, quan una nova Llei, eximirà a la “Compañia” de canalitzar el tram superior i modificarà el pagament de la subvenció, fixant en 5’4 milions de pessetes la quantitat a rebre per la societat, dels 2 milions els rebria en el moment que el tram inferior (Escatrón –Alfacs) estigues en  condicions de navegabilitat i us. La resta de la quantitat quedava lligada a l’activitat del regadiu.

Al 1869, l’empresa cobrava de l’Estat 2 milions de pessetes com a subvenció per les obres de la navegació. Abans, però, la “Companyia” va tenir que efectuar importants obres de manteniment i reparació, provocats per l’abandonament del manteniment en anys anteriors i per els estralls causats per les riuades, la mes important la d’octubre de 1867.

El text que us presento, cal emmarcar-lo en aquest context.

Es tracta d’un text publicat al diari: “La Nueva Iberia” el 29 de maig de 1868. Text segons es diu publicat anteriorment al Diario de Barcelona. El mateix tex fou també publicat en el diari “La Espanya” el mateix 29 de maig de 1868 (el copia i pega, no es una exclusivitat de l’era digital...).

En aquesta entrada (que serà la primera part del text esmentat) es descriu el viatge amb el vapor “Gàllego” des de Tortosa fins Flix. En posteriors entrades parlarem del viatge de Flix a Escatron i del viatge de tornada. Objecte d’aquest viatge era testimonial. Es a dir, entès en el sentit de donar testimoni de la reobertura de la navegació del mar fins Escatrón. En aquest poble havien de recollir una “comisión que habia llegado de Madrid a Zaragoza que debe regresar con nosotros a San Carlos de la Ràpita”.

El Gàllego, formava part de la flota dels cinc vaixells de vapor de la “Companyia”. Va arribar a l’Ebre juntament amb els vapors Segre i Zaragoza, l’any 1858. Abans l’empresa havia adquirit l’Ebro i el Cinca al 1856 i 1857 respectivament.

Del text vull destacar:

1. La pesquera de Xerta (o mes ven dit de l’Assut de Xerta): on es descriu el “...gran número de barcos pescadores que disputaban a la corriente los peces que arrastra.”
2. La referència als “molins de barques” que indica la seva importancia, també en aquella època: “en el rio encontramos muchos molinos flotantes, movidos por una rueda hidràulica vertical a la cual comunica la fuerza la misma corriente del rio”
3. La referència al poble de Garcia, com a port de sortida dels vins del Priorat: “García es otra población ribereña que dista 5 kilómetros de Mora, y en ella se embarcan gran número de pipas de escelente vino del Priorato...”
4. La Sínia de Flix: “...una antigua noria árabe, cuya rueda, de colosal diametro, recibe el movimiento por la parte interior, y por medio de cajones vierte el agua en un conducto de una elevación igual al diámetro de dicha rueda.” Pel que sembla la “Compañia” també es va ocupar d’arranjar la Sínia (o noria), la qual cosa no s’allunyava de les exigències de la nova Llei de concessió del 1867, que com ja hem di,t no solament potenciava la navegació sinó també les obres per a regadius.

 

Passos de Barca al 1871

ITINERARIO-ROZAS (Itinerarios de España, Baleares y Canarias). Aquest es un llibre escrit per Joaquín Perez de Rozas, publicat el 1872 i fet el 1871, a partir d’un mapa militar del “Depósito de la Guerra”. Aquest llibre es com la “Guia Campsa” del 1872 (...i tractant-se d’un llibre militar..l’equivalent a l’opció: “via mes ràpida”). L’autor, esquemàticament, descriu els itineraris poble a poble, donant tot un seguit de valuosa informació, com: la distancia kilomètrica aproximada (total, acumulada a la columna de l’esquerra i parcial de punt a punt a la dreta), la categoria de la via (camí de ferradura –h-, camí de carro -cº-, carretera o camí ral –cª-), etc.. Així, si llegiu per exemple: H. d. (473), h. iz. (452) y barca sobre el Ebro. Vol dir: que un cop en aquest punt si anem a la dreta trobarem un camí de ferradura que enllaça amb la ruta 473 (Maella –Flix) i si anem a l’esquerra trobarem un altre camí de ferradura que va a la ruta 452 (Lleida – Mora la Nova) y a un pas de barca.

El que ara ens interessa però es la localització que fa dels Passos de Barca. Aquí, localitzarem els que indica, al riu Ebre, de Faió fins Amposta.

Curiosament, res diu dels Passos de Barca de Mora d’Ebre i de Tortosa. Dos passos documentats en aquesta època. Tal vegada, l’explicació d’aquest fet, es que totes dues localitats son final d’etapa (sense travessar el riu). 

 

-Tiba, io!... Tiba, io!... Tiba, io!...

El passat 29 de setembre, dins de la “Jornada Carmel Biarnés” es presentà la reedició del llibre “El meu riu Ebre” del CarmelBiarnés. En la seva lectura (molt recomanable), podeu trobar un capítol titulat “Camí de sirga”, d’on hem retallat aquest text:

“-Tiba, io!... Tiba, io!... Tiba, io!... ²

Si no bufa el vent de baix o no corre altre aire favorable, cal estirar el llagut contra corrent; feina que s’anomena sirgar.

El capdavanter dels sirgadors és el daliner. Amb el dalí -bastó de crossa molt gruixut i ferm- tempteja el fons de l’aigua, en cobrir aquesta el camí de sirga. També el fa servir per recolzar-s’hi, poder fer més força i com una ajuda per a millor trescar pel terreny sorrenc i fals de la ribera. Ara xipolleja per l’aigua, ara s’afanya a trencar tamarius i canyes a cop de dalí.

Si el llagut porta una sola sègula, la resta de peons són sirgadors; altrament, si en porta dues, el peó que va davant de tot és el dalí de primera, el tercer peó que estira el cap de la segona sègula, és el dalí de la saguera.

La sègula -corda d’arrossegar el llagut- va del daliner i sirgadors a la punta de l’arbre, allí passa per la politja i fa cap a les mans del patró, el qual, dret al frontó de coberta del tamboret -paramola de popa damunt la cambra- amb la corda fa un vuit als botavants³ del frontó de rere que facilita les operacions d’estira o amolla, de recollida o solta de la sègula.

Si el camí de sirga puja per la dreta del llagut, la sègula fa el vuit als botavants de l’esquerra. Altrament a l’inrevés, per menar el llagut cara al centre del riu i no forçar massa el timó.

Els sirgadors van lligats a petits ramals o cordes que surten de la sègula, dites gassa.

Veritablement, és un sacrifici humà. Incruent per les muscleres -teules de fusta- que impedeixen a la corda gassa arrencar de viu en viu la pell dels braços i el pit dels sirgadors.

Uns altres elements característics de la seva indumentària -a part la camisa i els calçotets blaus fins a mitja cama o saragüells- són les espardenyes llaguteres. Solament amb dos dits de roba a la punta per facilitar els moviments dels peus dins l’aigua; més les corresponents vetes, i les gruixudes calcilles -mitjons sense peu- per protegir les cames dels cops i burxades de les rames i buscalls.

Si bufa el cerç, un mal aire s’encomana a tots. Els Tiba, io! crit d’encoratjament, es converteixen en renecs de molt mal gust. Però si tot va bé, fins es canta i es fa tabola. No cal dir l’alegria de tots, si s’aixeca el vent de baix. Es giren cara al mar «espitralats»⁴ i així l’aire els refresca tot el cos.”

(2) Crit de sirgadors.

(3) Botavans. Són sis pals, tres per costat, que surten uns 12 cm del frontal de rere, a la cambra.

 (4) Espitregats.  

El dibuix que apareix en el llibre es de Domingo Margalef: Camí de Sirga

...á la sirga...tirant com á bestias...

El text que us presento, forma part de la mes pura tradició excursionista catalana del segle XIX. Es un fragment d’un article titulat: “De Tortosa a Cardó”, publicat al Tom XII del “Butlletí de la Associació d’Excursions Catalana” (1890). L’autor del text es Cels Gomis i data el seu article al desembre de 1885.

El que primer sorprèn al lector actual, es la descripció que fa de les gents que troba en aquelles contrades riberenques: ...”Lo tipo d' aquestos riberenchs es purament árabe. ... Homens y donas seuhen á terra á la manera árabe, creuhant las camas, y ab una gran facilitat. ... Llur llenguatje es molt diferent del catalá de nostras demés encontradas...”

Per al que aquí ens interessa, transcriurem la descripció que fa de l’ofici de la sirga i dels sirgadors, mantenint l’ortografia original i les notes a peu de pàgina.

"...Si passant pel camí trobeu algun llaút (6) que puji á la sirga (7), no podrá menos de cridaros l' atenció lo veurer aquells homens, nusos de brás y camas y sense res al cap, tirant com á bestias de la embarcació. La Real Companyia de Canalisació del Ebro no vá saber ó no vá voler fer un camí de sirga pera animals á lo llarch del riu. Y si per casualitat los trobeu en lo moment de rompre alguna de las corrents una mica fortas que de quan en quan hi ha, ja podeu taparos las orellas si no voleu sentir una lletania de renechs á qual més estranys y recaragolats. Mes precis es confessar que la pobre gent té motius de sobra pera ferho ¡tant pesat es lo seu ofici!

Lo que vá devant de la corda ó ségula y porta las muscleras de fusta pren lo nom de daliné; lo segon, s' anomena nus d' ase; lo tercer, tercer y lo quart segué. Lo noy que solen portar á bordo es conegut ab lo nom de miniyó y l' que vá al timó es lo patró, y es lo qui allarga o escursa la ségula, segons los cassos, de que tiran los peons.

Quan lo llaút es de duascentas cargas hi ha duas ségulas y vá tirat por vuit homens.

Lo preu que s' cobra per la carga dé una muleta ó llaút se reparteix en parts iguals entre'ls homens que 1' menant. Lo patró té una part, com cada hú dels peons, y lo llaút ó muleta tira també sa part, com un home.

M' he entretingut, tal versada mansa, parlant deis llautés, perque es lo tipo més caracteristich de. la Ribera d'Ebro."

(6) De cent cargas en amunt es llaút; quan té menos de cent cargas se anomena muleta.

(7) Tirat por medi de cardas.

FONS FOTOGRÀFIC DE FECSA

Cada cop son mes els arxius que han digitalitzat els seus font i que podem trobar en línea. El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, dins del seu programa “arxiusen línia”, ens ofereix amb accés lliure el Fons ANC-211 Fuerzas Eléctricas de Catalunya,SA (FECSA), amb una col·lecció de 40.108 imatges i on podem trobar joies fotogràfiques com aquesta que mostrem a continuació: dos llaüts fent sirga amb matxo. La fotografia es de l’Antonio Gallardo, feta al juny de 1935 en un tram de riu prop de Riba-Roja d’Ebre

O aquesta altra fotografia de l’A. Ferreras, feta el 18/05/1943 i on es pot veure un llaüt entrant a la vella resclosa de Flix (cinc anys desprès, al 1948, passava per primera vegada pel nou túnel de navegació de l’embassament de Flix, el llaüt “Pignatelli” del miravetà Amadeu Fabregat i aquesta vella resclosa passaria a l’oblit).

NAVEGACIÓ FLUVIAL EN ÈPOCA ROMANA

Una visió de la importància de la navegació fluvial a la Península Ibèrica en l’època romana: MORENO GALLO, ISAAC (2004 y 2006). Vias Romanas. Ingenieria y técnica constructiva. Ediciones del Ambroz. 

Davant l’opinió extensa de que en època romana existia un intens i ric comerç fluvial a les ribes del Ebre, amb una desarrollada e important xarxa de navegació (Aguarod/Erice 2003; Pina 2005), l’autor, sosté la tesi contraria, es a dir la feblesa d’aquesta xarxa de navegació fluvial i acota la seva importància per al desenvolupament econòmic de l’època.

Una interessant visió que cal tenir en compte.

RIU AVALL

Riu avall, es una sèrie de TV3. Tal i com diuen els seus autors: "Riu avall" és una sèrie de divulgació ambiental que ens convida a descobrir la història i l'art, la natura i els paisatges, la gastronomia i la vida de les gents de la Catalunya fluvial. Gravada des de l'interior del riu, la sèrie ens ofereix una perspectiva singular del país que ens permetrà apreciar l'important patrimoni riberenc que encara atresorem.

Aquests son els vídeos dels capítols dedicats a l’Ebre.

      EBRE 1



      EBRE 2

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4233251

         EBRE 3

 http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4241730

L'EBRE: CAMÍ D'AIGUA

L’Àlex Farnós Bel, Director del Museu de les Terres de l’Ebre (fins ara anomenat Museu Comarcal del Montsià, amb seu a Amposta) presenta, en un article publicat al darrer número de la revista ARGO (revista del patrimoni i la cultura marítima, editat pel Museu Marítim de Barcelona), la recent remodelació del Museu, que obre les portes amb tres exposicions permanents: «Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana», «L’Ebre: camí d’aigua» i «El delta de l’Ebre: memòria d’un medi, espai d’uns homes».

Respecte de l’exposició «L’Ebre: camí d’aigua», el Director del Museu la presenta així: «L’altra exposició ens parla de l’Ebre, el gran riu de Catalunya que, amb una presència indefugible, ha donat un caràcter singular i suggeridor a les comarques riberenques. Aquesta sala representa el que ha estat i el que és una història construïda a través de l’aigua i de la influència de l’Ebre al llarg de la seva vall, en tot el tram comprès entre Mequinensa i el Delta. Però, si bé el riu configura el paisatge i la vida, els veritables protagonistes de l’exposició són les persones i les formes de vida i cultura que s’han assentat als seus marges. L’exposició s’organitza en cinc àmbits («El riu que dóna la vida»; «El riu bressol»; «El riu camí»; «El riu captiu»; «El riu ara») i reuneix més de 150 objectes, bàsicament etnològics i espècimens naturals, juntament amb quatre interactius que mostren prop de 20 audiovisuals i la selecció de més de 300 fotografies antigues, les gravacions dels paisatges sonors del riu i les veus de la gent de l’Ebre. »

¡Això fa molt bona pinta...!

La "rehabilitació", la "restauració"... dels llaüts.

He llegit a la pagina WEB de l’Ajuntament de Flix l’Ordre del dia del ple del 29 de novembre de 2011 , on apareix com a punt a tractar: “Aprovació de la sol·licitud de subvenció del programa Leader 2007-2013 per al finançament de la rehabilitació de la barca del Pas de la Barca de Flix”.

D’entrada em fixo en la paraula emprada: “rehabilitació” i alhora recordo els darrers treballs de “restauració” en deien a les hores, fets l’any 2005.

La premsa digital de Vinaròs (lloc on radicava el taller on van portar els llaüts de la Barca de Flix) se’n feia reso: “Els llaguts Democràcia i Nostra Senyora de l'Assumpció van arribar a Vinaròs el dia 15 de setembre.  Cada llagut pesa entre 8.000 i 9.000 quilograms. El ritme de treball és intens amb jornades d’onze hores, inclosos dissabtes al matí. A l' interior s’han reforçat les quadernes (costelles) que constitueixen, per dir-ho d’una manera planera, l’esquelet o la columna vertebral de l’embarcació. Per fora, s’ha calafatejat, substituint les fustes més deteriorades i alineant-les. També es posa estopa, un material que s’obté de les plantes (semblant a l’espart) i que actua com una cola evitant vies d’aigua i unint les fustes que formen el llagut. L’exterior es pinta amb mini i es fa un tractament diferent a la part que va fora de l’aigua de la que va submergida: a la part superior se li posa silicona i a la inferior una massilla italiana especial, a més d’un producte per impermeabilitzar-la.”

A la comarca de la Ribera d’Ebre, avui queden tan sols 5 llaüts: el "Mar y Juana" a Riba-roja (en un estat deplorable), el Democràcia,  el Nostra Senyora de l'Assumpció a Flix (formant parella a la Barca) i l' Isaac Peral i el Monturiol (a la barca de Miravet).Tots cinc, són la meitat del total d’aquests tipus d’embarcació que encara podem veure i tocar, però cal pensar, si no anem en compte, que en poc temps aquesta realitat formi part del passat.

Caldria tractar aquestes embarcacions com el que són, béns patrimonials d' interès cultural. Béns que cal protegir i preservar.

Aquesta preservació no significa tan sols fer tot el possible per mantenir surant a l’aigua els llaüts, cal també tenir cura amb les intervencions que es fan sobre ells.

Com es pot veure del relat de la reparació dels llaüts de Flix, es dedueix que la intervenció poc va respectar les tècniques constructives tradicionals. Podem discutir la intervenció en el folre (excusant-nos  que no són peces de museu i amb el servei diari que aquests llaüts han de prestar i amb les exigències que aquest us provoca he d’utilitzar per al seu manteniment solucions modernes...), però res justifica la intervenció feta a l' esquelet de la nau, fonamentalment al costellam.

Llaüt de la Barca de Flix a la drassana de Juan Bautista Panis Calafate. Vinaròs

La tradició constructiva naval mediterrània, de la qual el llaüt n’és un exemple, es caracteritza pel sistema constructiu d’esquelet. Aquest sistema es basa en la construcció d’una embarcació començant per la construcció del esquelet de la nau: l’estructura longitudinal axial (rodes i quilla) i a continuació el costellam, per acabar amb la col·locació de les taules del folre juxtaposades.

Els mestres d’aixa, a partir d’una dimensió -gairebé sempre l’oberta mestra o mànega- establien la resta de les dimensions principals del vaixell: la llargada de la quilla i la llargada total, per continuar amb la quaderna o costella mestra i a partir d’aquesta la resta de les quadernes, tant cap a proa com cap a popa, definint així, la forma del vaixell.  Per determinar la forma de les quadernes s’usaven gàlibs (“plantilla”) de fusta molt prima a escala 1:1. Aquestes regles i el saber fer de cada mestre d’aixa era guardat com un secret i era transmès de generació en generació principalment de forma oral.

Així a l’esquelet de la nau i en aquest cas del llaüt, hi trobem l’ADN de tota l’embarcació... fins i tot de les formes de les costelles (del gàlib) podem arribar a determinar on es va construir i qui va ser el seu constructor.

Per això cal tenir cura de les intervencions que es fan sobre els llaüts, cal respectar l’estructura, el folrat i les tècniques constructives tradicionals. Solament així podem preservar aquest tresor per a les generacions venidores.

En aquesta fotografia, que pertany al "Mar y Juana" (a mes del seu penós estat) es pot apreciar encara, la forma i tipologia del costellam, la clara diferenciació entre els medissos i les estameneres, de la disposició d’aquestes tenint en compte si anem cap a proa o cap a popa, la doble estamenera en les costelles centrals i sobretot la costella mestra. Tota aquesta informació, malauradament ha desaparegut en els llaüts de Flix.

 Llaüt Sant Francisco. Deltebre. Amb alguna que altra intervenció poc afortunada, com la duplicació de medissos...

"Anita", "lo vaporet"

El dimecres 30/11/2005, es va emetre per TV3, al programa Thalassa, un reportatge titulat: "Anita", "lo vaporet", la presentació del programa deia Així:

”Fa noranta anys, un vapor de pales iniciava a Tortosa el primer viatge regular. Es deia "Anita", en honor a la dona de l'armador, i feia el servei regular de passatgers i mercaderies entre Tortosa i la desembocadura de l'Ebre. Va ser el primer vaixell amb buc metàl·lic construït en una drassana tortosina, i el darrer vapor que va navegar pel riu.

Per les seves reduïdes dimensions, 32 metres d'eslora, seria conegut popularment amb el nom de "lo vaporet".

Una inundació es va endur al fons del riu l'"Anita" el mes d'octubre del 1937. Però el seu esperit no ha mort. A les ribes del riu i en la memòria de la gent de l'Ebre queda el seu record.”

...i aquest es el reportatge:

El vapor "María"

Diari de Tarragona. 06/04/1911 

El vapor referit en el texte, es el vapor María. 

El vapor María, era propietat de la família Miró de Tortosa. Sembla que es va construir a les drassanes de Tortosa, probablement als tallers de Joaquim Sales (1).

Les primeres noticies d’aquest vapor apareixen al 1911 i restà solcant les aigües de l’Ebre fins l’any 1917. Durant algun temps, apareix com a propietat de Benet i Rollán (2) i finalment fou adquirit, segons el Diario de Tortosa (19/11/1917) “por una entidad naviera de Barcelona para dedicarlos al tráfico del puerto de aquella capital”.

Cal dir, que la família Miró durant un temps també fou propietària de tres vaixells de vapor mes: el “Ciutat de Tortosa”, el “Lijero” i el “Rápido”.

Encara que inicialment fou destinat al transport de mercaderies (fruita, arròs...), finalment també es va utilitzar, de forma polivalent, per a transportar passatgers.

S’han documentat rutes des de Tortosa fins al delta (Jesús i Maria i la Cava), des de Tortosa fins Xerta, viatges dominicals des de Tortosa fins al far de Buda, etc.

Fins i tot, durant l’any 1912 realitzava viatges entre l’Ametlla de Mar i Barcelona, transportant peix.

L'assaig de navegabilitat esmentat en el retall de premsa que aquí aportem, sembla que va concloure la possibilitat de navegació regular fins a Mora, però no fins a Flix. De fet, el vapor “Lijero” sembla que estava ideat per establir una ruta regular des de Tortosa fins Mora d’Ebre.

  

(1) MC Queralt Tomàs i M Subirats Argento. “La navegació per l’Ebre. Els vaixells de vapor (1856 – 1929)”.

(2) M. Boquera Margalef. “Lo riu és vida: percepcions antropològiques de l’Ebre català”