El MAR Y JUANA

Encetem amb aquest post, un apartat dedicat a construir un cens de llaüts. Espero que les aportacions dels blocaires enriqueixen aquest llistat.

He volgut començar la llista amb un dels llaüts que trobo més bonics de formes i que té un nom ben “castís”: el MAR Y JUANA.

.

Aquest llaüt, de 1.928 cm d’eslora i 292 cm de mànega, fou durant molts anys, parella de la barca de Riba-roja d’Ebre.

Aquesta barca de pas, un cop construïda la presa de Flix que estabilitza les aigües del lloc de pas, utilitza 4 llaüts: dos fent parella i conformant la barca de pas pròpiament dita i dos emprats de flotadors per als “taulats” o rampes d’accés a la barca. Això porta, en alguns cops, a errors d’apreciació en veure fotografies de la barca lligada al taulat i on sembla, com la foto que aquí aportem, que sigui una barca de tres llaüts.

Un cop construït el pont de Riba-roja, i eliminada la barca de pas, el MAR Y JUANA, roman ferit de mort a la riba dreta de l’Ebre “…navegant silenciosament cap a l'oblit…”

.

El "camí de sirga" a la legislació espanyola

El “camí de sirga”, troba el seu emparament legal en l’article 553 del Codi Civil. Aquest article ha romàs immutable al llarg dels anys. Així el text originari de la versió de 4 d’agost de 1889 és el mateix que l’actual versió vigent de 30 de desembre de 2007.

Artículo 553. [Riberas de los ríos]

Las riberas de los ríos, aun cuando sean de dominio privado, están sujetas en toda su extensión y sus márgenes, en una zona de tres metros, a la servidumbre de uso público en interés general de la navegación, la flotación, la pesca y el salvamento.

Los predios contiguos a las riberas de los ríos navegables o flotables están además sujetos a la servidumbre de camino de sirga para el servicio exclusivo de la navegación y flotación fluvial.

Si fuere necesario ocupar para ello terrenos de propiedad particular, precederá la correspondiente indemnización.

Poc abans de l’entrada en vigor del Codi Civil, l’any 1862, Mariano Calvo Preira, al seu llibre “De las Aguas”, escriu un article doctrinal anomenat “cargas de los fundos ribereños” que ens dóna una clara visió, des d'un punt de vista legal, del tractament que rebien els camins de sirga a la meitat del segle XIX:

...en periode de proves....

Gaius Plinius Secundus

Conten les cròniques que en Gaius Plinius Secundus, Plini el vell, era sobretot un tafaner. Tant que l’any 79, estant a Misenus, d’on era cap de la seva esquadra naval, va presenciar l’erupció del Vesuvi que posteriorment faria desaparèixer Pompeia. Per tal de veure-la més de prop es traslladà a Stabia, on gasos tòxics procedents de l’erupció van provocar-li la mort .

Ens interessa, però, aquest insigne tafaner, per la seva gran obra enciclopèdica: Naturalis Historiæ (Història Natural). En aquesta obra trobem la primera referència històrica de la navegabilitat de l’Ebre, el que Francesc Carreras Candi anomena “el tant repetit testimoni de Plini...”

...A continuació de la regió dels ilergaons, el corrent de l’Hiberus, ric pel seu comerç fluvial, que neix entre els cantabris, no lluny del “oppidum” de Iuliobriga i flueix durant 450.000 passes, essent navegable en un trajecte de 260.000, a partir de l’ “oppidum” Vareia. Per ell, els grecs nomenaren Hiberia a tota la Hispania...

El coneixement de la navegació romana topa amb moltes dificultats pel fet de la poca proliferació arqueològica de naus de l’època. La iconografia pren aquí gran importància per tal d’intuir les formes i característiques d’aquelles naus.

La numismàtica, és una d’aquestes fons iconogràfiques, i això ,ens permetrà encetar una “etiqueta” dedicada a les naus que apareixen en les monedes romanes.

Si més no, potser mai no sabrem com van ser aquelles naus romanes que varen remuntar l’Ebre...

Pot ser que alguna s’assemblés a aquesta:

Reconstrucció d'una nau fluvial romana de guerra. S VdC. Museu naval de Mainz