L'EBRE: CAMÍ D'AIGUA



L’Àlex Farnós Bel, Director del Museu de les Terres de l’Ebre (fins ara anomenat Museu Comarcal del Montsià, amb seu a Amposta) presenta, en un article publicat al darrer número de la revista ARGO (revista del patrimoni i la cultura marítima, editat pel Museu Marítim de Barcelona), la recent remodelació del Museu, que obre les portes amb tres exposicions permanents: «Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana», «L’Ebre: camí d’aigua» i «El delta de l’Ebre: memòria d’un medi, espai d’uns homes».

Respecte de l’exposició «L’Ebre: camí d’aigua», el Director del Museu la presenta així: «L’altra exposició ens parla de l’Ebre, el gran riu de Catalunya que, amb una presència indefugible, ha donat un caràcter singular i suggeridor a les comarques riberenques. Aquesta sala representa el que ha estat i el que és una història construïda a través de l’aigua i de la influència de l’Ebre al llarg de la seva vall, en tot el tram comprès entre Mequinensa i el Delta. Però, si bé el riu configura el paisatge i la vida, els veritables protagonistes de l’exposició són les persones i les formes de vida i cultura que s’han assentat als seus marges. L’exposició s’organitza en cinc àmbits («El riu que dóna la vida»; «El riu bressol»; «El riu camí»; «El riu captiu»; «El riu ara») i reuneix més de 150 objectes, bàsicament etnològics i espècimens naturals, juntament amb quatre interactius que mostren prop de 20 audiovisuals i la selecció de més de 300 fotografies antigues, les gravacions dels paisatges sonors del riu i les veus de la gent de l’Ebre. »

¡Això fa molt bona pinta...!

La "rehabilitació", la "restauració"... dels llaüts.

He llegit a la pagina WEB de l’Ajuntament de Flix l’Ordre del dia del ple del 29 de novembre de 2011 , on apareix com a punt a tractar: “Aprovació de la sol·licitud de subvenció del programa Leader 2007-2013 per al finançament de la rehabilitació de la barca del Pas de la Barca de Flix”.

D’entrada em fixo en la paraula emprada: “rehabilitació” i alhora recordo els darrers treballs de “restauració” en deien a les hores, fets l’any 2005.

La premsa digital de Vinaròs (lloc on radicava el taller on van portar els llaüts de la Barca de Flix) se’n feia reso: “Els llaguts Democràcia i Nostra Senyora de l'Assumpció van arribar a Vinaròs el dia 15 de setembre.  Cada llagut pesa entre 8.000 i 9.000 quilograms. El ritme de treball és intens amb jornades d’onze hores, inclosos dissabtes al matí. A l' interior s’han reforçat les quadernes (costelles) que constitueixen, per dir-ho d’una manera planera, l’esquelet o la columna vertebral de l’embarcació. Per fora, s’ha calafatejat, substituint les fustes més deteriorades i alineant-les. També es posa estopa, un material que s’obté de les plantes (semblant a l’espart) i que actua com una cola evitant vies d’aigua i unint les fustes que formen el llagut. L’exterior es pinta amb mini i es fa un tractament diferent a la part que va fora de l’aigua de la que va submergida: a la part superior se li posa silicona i a la inferior una massilla italiana especial, a més d’un producte per impermeabilitzar-la.”

A la comarca de la Ribera d’Ebre, avui queden tan sols 5 llaüts: el "Mar y Juana" a Riba-roja (en un estat deplorable), el Democràcia,  el Nostra Senyora de l'Assumpció a Flix (formant parella a la Barca) i l' Isaac Peral i el Monturiol (a la barca de Miravet).Tots cinc, són la meitat del total d’aquests tipus d’embarcació que encara podem veure i tocar, però cal pensar, si no anem en compte, que en poc temps aquesta realitat formi part del passat.

Caldria tractar aquestes embarcacions com el que són, béns patrimonials d' interès cultural. Béns que cal protegir i preservar.

Aquesta preservació no significa tan sols fer tot el possible per mantenir surant a l’aigua els llaüts, cal també tenir cura amb les intervencions que es fan sobre ells.

Com es pot veure del relat de la reparació dels llaüts de Flix, es dedueix que la intervenció poc va respectar les tècniques constructives tradicionals. Podem discutir la intervenció en el folre (excusant-nos  que no són peces de museu i amb el servei diari que aquests llaüts han de prestar i amb les exigències que aquest us provoca he d’utilitzar per al seu manteniment solucions modernes...), però res justifica la intervenció feta a l' esquelet de la nau, fonamentalment al costellam.

Llaüt de la Barca de Flix a la drassana de Juan Bautista Panis Calafate. Vinaròs

La tradició constructiva naval mediterrània, de la qual el llaüt n’és un exemple, es caracteritza pel sistema constructiu d’esquelet. Aquest sistema es basa en la construcció d’una embarcació començant per la construcció del esquelet de la nau: l’estructura longitudinal axial (rodes i quilla) i a continuació el costellam, per acabar amb la col·locació de les taules del folre juxtaposades.

Els mestres d’aixa, a partir d’una dimensió -gairebé sempre l’oberta mestra o mànega- establien la resta de les dimensions principals del vaixell: la llargada de la quilla i la llargada total, per continuar amb la quaderna o costella mestra i a partir d’aquesta la resta de les quadernes, tant cap a proa com cap a popa, definint així, la forma del vaixell.  Per determinar la forma de les quadernes s’usaven gàlibs (“plantilla”) de fusta molt prima a escala 1:1. Aquestes regles i el saber fer de cada mestre d’aixa era guardat com un secret i era transmès de generació en generació principalment de forma oral.

Així a l’esquelet de la nau i en aquest cas del llaüt, hi trobem l’ADN de tota l’embarcació... fins i tot de les formes de les costelles (del gàlib) podem arribar a determinar on es va construir i qui va ser el seu constructor.

Per això cal tenir cura de les intervencions que es fan sobre els llaüts, cal respectar l’estructura, el folrat i les tècniques constructives tradicionals. Solament així podem preservar aquest tresor per a les generacions venidores.




En aquesta fotografia, que pertany al "Mar y Juana" (a mes del seu penós estat) es pot apreciar encara, la forma i tipologia del costellam, la clara diferenciació entre els medissos i les estameneres, de la disposició d’aquestes tenint en compte si anem cap a proa o cap a popa, la doble estamenera en les costelles centrals i sobretot la costella mestra. Tota aquesta informació, malauradament ha desaparegut en els llaüts de Flix.


 Llaüt Sant Francisco. Deltebre. Amb alguna que altra intervenció poc afortunada, com la duplicació de medissos...

"Anita", "lo vaporet"

El dimecres 30/11/2005, es va emetre per TV3, al programa Thalassa, un reportatge titulat: "Anita", "lo vaporet", la presentació del programa deia Així:

”Fa noranta anys, un vapor de pales iniciava a Tortosa el primer viatge regular. Es deia "Anita", en honor a la dona de l'armador, i feia el servei regular de passatgers i mercaderies entre Tortosa i la desembocadura de l'Ebre. Va ser el primer vaixell amb buc metàl·lic construït en una drassana tortosina, i el darrer vapor que va navegar pel riu.

Per les seves reduïdes dimensions, 32 metres d'eslora, seria conegut popularment amb el nom de "lo vaporet".

Una inundació es va endur al fons del riu l'"Anita" el mes d'octubre del 1937. Però el seu esperit no ha mort. A les ribes del riu i en la memòria de la gent de l'Ebre queda el seu record.”
...i aquest es el reportatge:


El vapor "María"

Diari de Tarragona. 06/04/1911 



El vapor referit en el texte, es el vapor María. 
El vapor María, era propietat de la família Miró de Tortosa. Sembla que es va construir a les drassanes de Tortosa, probablement als tallers de Joaquim Sales (1).
Les primeres noticies d’aquest vapor apareixen al 1911 i restà solcant les aigües de l’Ebre fins l’any 1917. Durant algun temps, apareix com a propietat de Benet i Rollán (2) i finalment fou adquirit, segons el Diario de Tortosa (19/11/1917) “por una entidad naviera de Barcelona para dedicarlos al tráfico del puerto de aquella capital”.
Cal dir, que la família Miró durant un temps també fou propietària de tres vaixells de vapor mes: el “Ciutat de Tortosa”, el “Lijero” i el “Rápido”.
Encara que inicialment fou destinat al transport de mercaderies (fruita, arròs...), finalment també es va utilitzar, de forma polivalent, per a transportar passatgers.
S’han documentat rutes des de Tortosa fins al delta (Jesús i Maria i la Cava), des de Tortosa fins Xerta, viatges dominicals des de Tortosa fins al far de Buda, etc.
Fins i tot, durant l’any 1912 realitzava viatges entre l’Ametlla de Mar i Barcelona, transportant peix.
L'assaig de navegabilitat esmentat en el retall de premsa que aquí aportem, sembla que va concloure la possibilitat de navegació regular fins a Mora, però no fins a Flix. De fet, el vapor “Lijero” sembla que estava ideat per establir una ruta regular des de Tortosa fins Mora d’Ebre.
  
(1) MC Queralt Tomàs i M Subirats Argento. “La navegació per l’Ebre. Els vaixells de vapor (1856 – 1929)”.

(2) M. Boquera Margalef. “Lo riu és vida: percepcions antropològiques de l’Ebre català”

...per los indrets del Ebre.

Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica-Barcelonesa Volumen 2º Año IV Número 19 - 1900 mayo 1


Així comença Joaquim de Gispert i de Ferrater un article publicat a la “Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica-Barcelonesa” al maig del 1900.

Transcriurem aquí l’apartat dedicat a la feina dels llauters i de la seva extremada duresa, de la que l’autor queda impressionat. En aquest cas, la travessia pel riu anà des de Mora fins a Flix.

Dos notes: la primera, quan parla de “la línea dels Directes”, es refereix a la línea del ferrocarril recentment inaugurada (1892).
Per altra banda, apreciarà el lector que en cap moment es refereix a l’embarcació com a llaüt sinó com a “barca”. Ni tan sols el nombre de tripulants (el patró mes tres “jovenets”) ni la tipologia de l’aparell (“blanquinos treangul de llurs velas”) ens permeten assegurar que la travessia es va fer en llaüt.


Els Raiers


Us proposo un vídeo dirigit i presentat per Eugenio Monesma. Es tracta del capítol “los navateros” (els raiers) de la  sèrie documental sobre las tradicions y costums “Oficios Perdidos” emesa per La2 de TV. 

Per visualitzar (i descarregar) feu clik l link.

"Vapor EBRO. Viages en un día"

.
Parlàvem en un anterior post de la flota de vapors de la “Real Compañía de Canalizaciones del Ebro”. Al febrer de l’any 1862 el diari “El Lloyd Espanyol. Diario marítimo y de intereses mercantiles” publicaba el següent anunci:



També a la premsa espanyola trobem l’anunci. En aquest cas es el diari: La Correspondencia de España. Diario universal de noticias. 19/12/1862

  
Finalment podeu veure aquest anunci publicat al Diari de Tarragona el 05/02/1863:


Aquest era el vaixell en qüestió: l’Ebro



Darrer paràgraf extret de:  
La navegació per l’Ebre. Els vaixells de vapor (1856 – 1929).
M.Carme Querol i Maite Subirats. Museu del Montsià.

Navegació per l'Ebre al S.XIX

L’any 1864, al número 10 de la “Revista de obras públicas” es publicava un article d’un “acreditado Ingeniero des ponts et chaussèes”, francès, anomenat M. Lesguillier. Article, que tanmateix, havia estat copiat d’una revista francesa: “Annales des ponts el et chaussèes”.
Un apartat d’aquest article, es refereix a la navegació fluvial per l’Ebre. Diu així:


El somni de la navegació moderna per l'Ebre


Gaceta de Madrid núm. 1569, de 22/04/1857.


Amb aquesta noticia, un italià singular, Juan Enrique Mysley (1) veuria com el seu somni d’introduir la navegació moderna a l’Ebre era a tocar del dits. Per assolir-lo, però, calgué que el projecte passes per moltes mans i desprès d’un període de grans obres de canalització (iniciat al 1847), finalment va esser Isidore Pourcet qui aconseguiria la concessió al 1852. Al mateix any es constituí la Real Compañía de Canalizaciones del Ebro.
Sembla, que el primer vapor arriba a Escatrón al 1858. El somni però va ser efímer (i ruïnós) i ja al 1872, va ser subhastada la flota de vapors de la Compañía (el Cinca, el Ebro, el Segre, el Zaragoza i el Gállego).


(1) Juan Enrique Mysley o Mislei, veritablement, un personatge de pel·lícula.:  Com a mostra, podeu llegir aquest article de Carreras Candi a “LaVanguardia” del 30 de novembre  de 1934