El passat 29 de setembre, dins de la “Jornada
Carmel Biarnés” es presentà la reedició del llibre “El meu riu Ebre” del CarmelBiarnés. En la seva lectura (molt recomanable), podeu trobar un capítol titulat
“Camí de sirga”, d’on hem retallat aquest text:
“-Tiba,
io!... Tiba, io!... Tiba, io!... 2
Si
no bufa el vent de baix o no corre altre aire favorable, cal estirar el llagut
contra corrent; feina que s’anomena sirgar.
El
capdavanter dels sirgadors és el daliner. Amb el dalí -bastó de crossa molt
gruixut i ferm- tempteja el fons de l’aigua, en cobrir aquesta el camí de
sirga. També el fa servir per recolzar-s’hi, poder fer més força i com una
ajuda per a millor trescar pel terreny sorrenc i fals de la ribera. Ara
xipolleja per l’aigua, ara s’afanya a trencar tamarius i canyes a cop de dalí.
Si
el llagut porta una sola sègula, la resta de peons són sirgadors; altrament, si
en porta dues, el peó que va davant de tot és el dalí de primera, el tercer peó
que estira el cap de la segona sègula, és el dalí de la saguera.
La
sègula -corda d’arrossegar el llagut- va del daliner i sirgadors a la punta de l’arbre,
allí passa per la politja i fa cap a les mans del patró, el qual, dret al
frontó de coberta del tamboret -paramola de popa damunt la cambra- amb la corda
fa un vuit als botavants3 del frontó de rere que facilita les
operacions d’estira o amolla, de recollida o solta de la sègula.
Si
el camí de sirga puja per la dreta del llagut, la sègula fa el vuit als botavants
de l’esquerra. Altrament a l’inrevés, per menar el llagut cara al centre del
riu i no forçar massa el timó.
Els
sirgadors van lligats a petits ramals o cordes que surten de la sègula, dites
gassa.
Veritablement,
és un sacrifici humà. Incruent per les muscleres -teules de fusta- que
impedeixen a la corda gassa arrencar de viu en viu la pell dels braços i el pit
dels sirgadors.
Uns
altres elements característics de la seva indumentària -a part la camisa i els
calçotets blaus fins a mitja cama o saragüells- són les espardenyes llaguteres.
Solament amb dos dits de roba a la punta per facilitar els moviments dels peus
dins l’aigua; més les corresponents vetes, i les gruixudes calcilles -mitjons
sense peu- per protegir les cames dels cops i burxades de les rames i buscalls.
Si
bufa el cerç, un mal aire s’encomana a tots. Els Tiba, io! crit d’encoratjament,
es converteixen en renecs de molt mal gust. Però si tot va bé, fins es canta i
es fa tabola. No cal dir l’alegria de tots, si s’aixeca el vent de baix. Es
giren cara al mar «espitralats»4 i així l’aire els refresca tot el
cos.”
(2) Crit de sirgadors.
(3) Botavans. Són sis
pals, tres per costat, que surten uns 12 cm del frontal de rere, a la cambra.
(4) Espitregats.
El dibuix que apareix en el llibre es de Domingo Margalef: Camí de Sirga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada