Passos de Barca al 1871

ITINERARIO-ROZAS (Itinerarios de España, Baleares y Canarias). Aquest es un llibre escrit per Joaquín Perez de Rozas, publicat el 1872 i fet el 1871, a partir d’un mapa militar del “Depósito de la Guerra”. Aquest llibre es com la “Guia Campsa” del 1872 (...i tractant-se d’un llibre militar..l’equivalent a l’opció: “via mes ràpida”). L’autor, esquemàticament, descriu els itineraris poble a poble, donant tot un seguit de valuosa informació, com: la distancia kilomètrica aproximada (total, acumulada a la columna de l’esquerra i parcial de punt a punt a la dreta), la categoria de la via (camí de ferradura –h-, camí de carro -cº-, carretera o camí ral –cª-), etc.. Així, si llegiu per exemple: H. d. (473), h. iz. (452) y barca sobre el Ebro. Vol dir: que un cop en aquest punt si anem a la dreta trobarem un camí de ferradura que enllaça amb la ruta 473 (Maella –Flix) i si anem a l’esquerra trobarem un altre camí de ferradura que va a la ruta 452 (Lleida – Mora la Nova) y a un pas de barca.

El que ara ens interessa però es la localització que fa dels Passos de Barca. Aquí, localitzarem els que indica, al riu Ebre, de Faió fins Amposta.

Curiosament, res diu dels Passos de Barca de Mora d’Ebre i de Tortosa. Dos passos documentats en aquesta època. Tal vegada, l’explicació d’aquest fet, es que totes dues localitats son final d’etapa (sense travessar el riu). 

 

-Tiba, io!... Tiba, io!... Tiba, io!...

El passat 29 de setembre, dins de la “Jornada Carmel Biarnés” es presentà la reedició del llibre “El meu riu Ebre” del CarmelBiarnés. En la seva lectura (molt recomanable), podeu trobar un capítol titulat “Camí de sirga”, d’on hem retallat aquest text:

“-Tiba, io!... Tiba, io!... Tiba, io!... ²

Si no bufa el vent de baix o no corre altre aire favorable, cal estirar el llagut contra corrent; feina que s’anomena sirgar.

El capdavanter dels sirgadors és el daliner. Amb el dalí -bastó de crossa molt gruixut i ferm- tempteja el fons de l’aigua, en cobrir aquesta el camí de sirga. També el fa servir per recolzar-s’hi, poder fer més força i com una ajuda per a millor trescar pel terreny sorrenc i fals de la ribera. Ara xipolleja per l’aigua, ara s’afanya a trencar tamarius i canyes a cop de dalí.

Si el llagut porta una sola sègula, la resta de peons són sirgadors; altrament, si en porta dues, el peó que va davant de tot és el dalí de primera, el tercer peó que estira el cap de la segona sègula, és el dalí de la saguera.

La sègula -corda d’arrossegar el llagut- va del daliner i sirgadors a la punta de l’arbre, allí passa per la politja i fa cap a les mans del patró, el qual, dret al frontó de coberta del tamboret -paramola de popa damunt la cambra- amb la corda fa un vuit als botavants³ del frontó de rere que facilita les operacions d’estira o amolla, de recollida o solta de la sègula.

Si el camí de sirga puja per la dreta del llagut, la sègula fa el vuit als botavants de l’esquerra. Altrament a l’inrevés, per menar el llagut cara al centre del riu i no forçar massa el timó.

Els sirgadors van lligats a petits ramals o cordes que surten de la sègula, dites gassa.

Veritablement, és un sacrifici humà. Incruent per les muscleres -teules de fusta- que impedeixen a la corda gassa arrencar de viu en viu la pell dels braços i el pit dels sirgadors.

Uns altres elements característics de la seva indumentària -a part la camisa i els calçotets blaus fins a mitja cama o saragüells- són les espardenyes llaguteres. Solament amb dos dits de roba a la punta per facilitar els moviments dels peus dins l’aigua; més les corresponents vetes, i les gruixudes calcilles -mitjons sense peu- per protegir les cames dels cops i burxades de les rames i buscalls.

Si bufa el cerç, un mal aire s’encomana a tots. Els Tiba, io! crit d’encoratjament, es converteixen en renecs de molt mal gust. Però si tot va bé, fins es canta i es fa tabola. No cal dir l’alegria de tots, si s’aixeca el vent de baix. Es giren cara al mar «espitralats»⁴ i així l’aire els refresca tot el cos.”

(2) Crit de sirgadors.

(3) Botavans. Són sis pals, tres per costat, que surten uns 12 cm del frontal de rere, a la cambra.

 (4) Espitregats.  

El dibuix que apareix en el llibre es de Domingo Margalef: Camí de Sirga

...á la sirga...tirant com á bestias...

El text que us presento, forma part de la mes pura tradició excursionista catalana del segle XIX. Es un fragment d’un article titulat: “De Tortosa a Cardó”, publicat al Tom XII del “Butlletí de la Associació d’Excursions Catalana” (1890). L’autor del text es Cels Gomis i data el seu article al desembre de 1885.

El que primer sorprèn al lector actual, es la descripció que fa de les gents que troba en aquelles contrades riberenques: ...”Lo tipo d' aquestos riberenchs es purament árabe. ... Homens y donas seuhen á terra á la manera árabe, creuhant las camas, y ab una gran facilitat. ... Llur llenguatje es molt diferent del catalá de nostras demés encontradas...”

Per al que aquí ens interessa, transcriurem la descripció que fa de l’ofici de la sirga i dels sirgadors, mantenint l’ortografia original i les notes a peu de pàgina.

"...Si passant pel camí trobeu algun llaút (6) que puji á la sirga (7), no podrá menos de cridaros l' atenció lo veurer aquells homens, nusos de brás y camas y sense res al cap, tirant com á bestias de la embarcació. La Real Companyia de Canalisació del Ebro no vá saber ó no vá voler fer un camí de sirga pera animals á lo llarch del riu. Y si per casualitat los trobeu en lo moment de rompre alguna de las corrents una mica fortas que de quan en quan hi ha, ja podeu taparos las orellas si no voleu sentir una lletania de renechs á qual més estranys y recaragolats. Mes precis es confessar que la pobre gent té motius de sobra pera ferho ¡tant pesat es lo seu ofici!

Lo que vá devant de la corda ó ségula y porta las muscleras de fusta pren lo nom de daliné; lo segon, s' anomena nus d' ase; lo tercer, tercer y lo quart segué. Lo noy que solen portar á bordo es conegut ab lo nom de miniyó y l' que vá al timó es lo patró, y es lo qui allarga o escursa la ségula, segons los cassos, de que tiran los peons.

Quan lo llaút es de duascentas cargas hi ha duas ségulas y vá tirat por vuit homens.

Lo preu que s' cobra per la carga dé una muleta ó llaút se reparteix en parts iguals entre'ls homens que 1' menant. Lo patró té una part, com cada hú dels peons, y lo llaút ó muleta tira també sa part, com un home.

M' he entretingut, tal versada mansa, parlant deis llautés, perque es lo tipo més caracteristich de. la Ribera d'Ebro."

(6) De cent cargas en amunt es llaút; quan té menos de cent cargas se anomena muleta.

(7) Tirat por medi de cardas.