Consta que para la grande armada de cincuenta galeras que mandó fabricar el emperador Carlos V en la Atarazana de Barcelona, en 1533, toda la arboladura para mástiles, entenas, vergas, espigones, etc., correspondientes á los sobredichos buques bajaron de los valles de los Pirineos por el Segre y Cinca al Ebro, haciéndose el acopio en Tortosa desde donde se condujo en balsas por mar hasta Barcelona: que los parajes de la corta fueron los montes de Andorra, de Insa, valle de Gistau, término de Ceramello y bosques de Losparets y Lamasarts, sitos á una legua de frontera de Gascuña
Links d'interès: associació de raiers de la noguera pallaresa
El “camí de sirga”, troba el seu emparament legal en l’article 553 del Codi Civil. Aquest article ha romàs immutable al llarg dels anys. Així el text originari de la versió de 4 d’agost de 1889 és el mateix que l’actual versió vigent de 30 de desembre de 2007.
Artículo 553. [Riberas de los ríos]
Las riberas de los ríos, aun cuando sean de dominio privado, están sujetas en toda su extensión y sus márgenes, en una zona de tres metros, a la servidumbre de uso público en interés general de la navegación, la flotación, la pesca y el salvamento.
Los predios contiguos a las riberas de los ríos navegables o flotables están además sujetos a la servidumbre de camino de sirga para el servicio exclusivo de la navegación y flotación fluvial.
Si fuere necesario ocupar para ello terrenos de propiedad particular, precederá la correspondiente indemnización.
Poc abans de l’entrada en vigor del Codi Civil, l’any 1862, Mariano Calvo Preira, al seu llibre “De las Aguas”, escriu un article doctrinal anomenat “cargas de los fundos ribereños” que ens dóna una clara visió, des d'un punt de vista legal, del tractament que rebien els camins de sirga a la meitat del segle XIX:
Conten les cròniques que en Gaius Plinius Secundus, Plini el vell, era sobretot un tafaner. Tant que l’any 79, estant a Misenus, d’on era cap de la seva esquadra naval, va presenciar l’erupció del Vesuvi que posteriorment faria desaparèixer Pompeia. Per tal de veure-la més de prop es traslladà a Stabia, on gasos tòxics procedents de l’erupció van provocar-li la mort.
Ens interessa, però, aquest insigne tafaner, per la seva gran obra enciclopèdica: Naturalis Historiæ (Història Natural). En aquesta obra trobem la primera referència històrica de la navegabilitat de l’Ebre, el que Francesc Carreras Candi anomena “el tant repetit testimoni de Plini...”
...A continuació de la regió dels ilergaons, el corrent de l’Hiberus, ric pel seu comerç fluvial, que neix entre els cantabris, no lluny del “oppidum” de Iuliobriga i flueix durant 450.000 passes, essent navegable en un trajecte de
El coneixement de la navegació romana topa amb moltes dificultats pel fet de la poca proliferació arqueològica de naus de l’època. La iconografia pren aquí gran importància per tal d’intuir les formes i característiques d’aquelles naus.
La numismàtica és una d’aquestes fons iconogràfiques, i això,ens permetrà encetar una “etiqueta” dedicada a les naus que apareixen en les monedes romanes.
Si més no, potser mai no sabrem com van ser aquelles naus romanes que varen remuntar l’Ebre...
Pot ser que alguna s’assemblés a aquesta:
Reconstrucció d'una nau fluvial romana de guerra. S VdC. Museu naval de Mainz
